Al calaix més
profund de la meva memòria tinc un record: el viatge a Schilaprio.
Des què érem molt petits, la meva padrina ens ha duit al meu germà i a jo a recórrer món. En una de les nostres excursions vàrem anar a parar a un petit poble del nord d’Itàlia, als Alps. Un típic poblat de l’estil dels dibuixos animats de na “Heidi”: tot molt verd, ple de flors i amb un horitzó escarpat i nevat, que encara que quedava molt lluny, semblava que si t’estiraves un poc el podries tocar i tot. Jo just acabava de complir 5 anys, per això no tinc molts de records d’aquell viatge. Però si puc recordar perfectament la casa on vàrem arribar, tota de fusta del mateix color mel, i molt nova. Record un petit mercat, a una plaça més bé petita, però no estava dins el poble. A prop hi havia un camp de futbol, on els al·lots italians passaven les tardes. Darrera d’aquests hi havia un torrent, amb un pontet que el creuava i arribava a un bosc on sovint anàrem a recollir maduixes silvestres.
Uns quants anys després vaig tornar a aquest poble. Molt havia canviat: era més turístic, en el moment estaven muntant una gran carpa per un festival de música. Però puc assegurar que l’esperit del poble seguia allà, tan típic i pintoresc com d’ençà 4 anys enrere.
